Rouco en el gran festival de la resurrecció i mort de Suàrez

El cardenal arzobispo de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha aprovechado la homilía que ha pronunciado en el funeral de Estado del presidente Adolfo Suárez para reivindicar la unidad de España y la necesidad de trabajar por ella. A su juicio, España corre peligro y los "hechos y las actitudes" que provocaron la guerra civil "la pueden volver a causar". (El Periódico)

Rouco ha pedido aprovechar el ejemplo de Suárez, extraer las "consecuencias personales y colectivas" para mirar "al bien de España, a su presente y a su futuro". "La concordia fue posible con él. ¿por qué no ha de serlo ahora y siempre en la vida de los españoles, de sus familias y de sus comunidades históricas", se ha preguntado, antes de asegurar que fue el artífice de "superar para siempre la guerra civil".

-----------------------------------------------------------------------------------------

No sé quina veu secreta em diu que el gran festival de la resurrecció i mort de Suàrez respon a la conveniència de netejar la Santa Transició d'adherències que l'estan amenaçant. Els hereus d'allò "atado y bien atado" estan preocupats per les crítiques que darrerament la debiliten a poc poc. Que si immodèlica transició, que si transició tutelada, que si transició a una democràcia sota l'esperit de la Victòria, que si democràcia de dos partits de centre ("atados y bien atados"), un per cada una de les dos Espanyes fictícies, que deixen fora les altres, espanyoles o no; dos partits neoliberals que són pràcticament el mateix, que no s'uneixen per tal d'alternar-se en el poder i confondre al personal... Que si feixisme per altres mitjans..; que si el rei ja fa temps que està de sobra, car és (el rei, vull dir) una despulla franquista, una gallina lloca que cova i empara les restes feixistes de la dictadura i que acull amorosament les noves adquisicions neoliberals; que si la corrupció es menja la corona (rei, família i amics); que si hem d'acabar amb el Concordat, que si hem d'acabar amb el catolicisme estatal (per estatal, no per catolicisme: l'Estat ha de ser a-confesional), que si hem d'acabar amb el control eclesiàstic de les lleis i la vida ciutadana, que si hem d'acabar amb el robatori eclesiàstic de bens públics, que si..., que si... 

Estan preocupats els susdits hereus i es xiuxiuegen els uns als altres: "Que se desatan..., que se desatan..., que se estan desatando...! Hay que hacer algo...!"

Per això l'homenatge-funeral a Suarez. Suarez va ser un muntatge del feixisme reial per tal d'evitar el retorn de la república. Feixisme reial, ni massa demòcrata, ni massa feixista, però mur de contenció amb moderades sangries o alleujaments que evitaren l'enderrocament del mur. No obstant això, tenia bona voluntat i se'n va passar una mica de la democràcia permesa (els alleujaments al pantà feixista van soltar massa aigua) i l'obligaren a dimitir. El 23-F va ser un avís als ciutadans, per tal que moderaren les seues aspiracions. La democràcia, havien de saber, no era més que una democràcia vigilada, una democràcia controlada, una democràcia alimentada per un substrat feixista. Els ciutadans ho van assimilar. I així estem encara. Jutges, policies, polítics de dreta  i mitja dreta (o centre esquerra, tant s'hi val. Amb apariència esquerrana, això sí), eclesiàstics, banca i empresaris organitzaren una ficció democràtica, una democràcia ficció basada en dos partits principals controlats pel feixisme, mitjançant els ressorts ocults del poder econòmic-militar-religiós (cal no oblidar que el cop d'Estat feixista-catòlic del 36 va ser obertament recolzat pels Estats models nazi-feixistes i tolerat (secretament recolzat) per les democràcies que aleshores dominaven i ara dominen el món. 

L'homenatge tan cridaner amb què les forces reals d'aleshores i d'ara han obsequiat Suàrez no és més que un intent de contrarrestar la creixent tendència ciutadana a desmitificar la transició (i, doncs, la democràcia reial d'ara, que n'és el producte). Ja molts pensen que la transició va ser només un trànsit d'un temple a un altre, com algunes marededéus, que periòdicament són traslladades i retornades desprès al lloc original. Un interregne que no va canviar i no canvia res de fonamental. Una transició del feixisme explícit a l'implícit. Un feixisme catòlic implícit que cada dia va mostrant més la seua cara oculta. De tal manera que hom ens vol fer creure que avui hem recuperat l'esperit de la república, encara que no la lletra, que aquesta no ens fa falta. Hom ens vol fer creure que la república s'ha traslladat en esperit al regne borbònic. 

Però no volen que oblidem açò (Rouco dixit): que si volem pau i concòrdia, no hem d'exigir com ells exigiren i exigeixen, no hem de jutjar allò que ells jutjaren, no hem de jutjar els jutges d'aleshores, no hem de reclamar contra les seues reclamacions. Que si volem pau i concordia, hem d'oblidar el mal que ens han fet, hem d'oblidar el benestar que ens han robat, hem d'oblidar les malifetes amb què ens han destrossat. Si volem pau i concòrdia, hem d'oblidar els morts republicans i les tortures sofertes; hem d'oblidar els torturadors. És el preu de la pau. Perquè si gosem igualar-nos a ells i a elles, si volem justícia, tindrem guerra i la perdrem. Això és la pau, la pau dels inferiors, que han d'acceptar ser inferiors. La pau dels reprimits, que han d'acceptar d'ésser reprimits. La pau dels sotmesos, que han d'acceptar d'ésser sotmesos, la pau de les dones, que han d'acceptar que el seu ventre siga propietat de l'Església. Si volem igualtat, ens donaran guerra. Si els catalans volen una llibertat que no concorde amb la sagrada unitat d'Espanya, tindrem guerra. Ens ho ha dit el sacrosant Rouco, "palabra de dios". L'única concòrdia possible, l'única forma de superar per sempre la guerra civil és no incomodar als que la guanyaren i retre'ls "pleitesía". Com "la Comunidad valenciana", tota l'existència de la qual es compendia en allò de "ofrendar nuevas glorias a España". La justícia, ens diu Rouco, sense voler dir-ho, és incompatible amb la pau, perquè el feixisme no soporta la justícia.